Fototropìsme

Equinoides (Paracentrotus lividus)

És una espècie d'eriçó de mar que té la closca rodona i bastant aplanada i pot mesurar fins a 8 cm. Es reconeix per les seves espines llargues, llises i robustes, que apareixen en files longitudinals. Viu per tota la mediterrània i es troba en fons rocosos i praderies marines, en zones més o menys il·luminades, és herbívor i s'alimenta d'algues del voltant de la cavitat on viu i de les seves espores. Tant els mascles com les femelles alliberen els gàmetes al mar i la fecundació és externa.

                                            

Holothuries (Holothuria tubulosa)

Els cogombres de mar (Holothuria tubulosa), són uns animals marins equinoderms.

Com és?
Amb forma de cuc gran, mida fins a 30 centímetres de llarg i 6 cm d'ample, la part ventral amb 3 fileres de ventoses. Nombroses papil fosques per tot el cos. Pell gruixuda i robusta. La coloració del dors va del rogenc al marró o violeta marró.

On viu?
Viu sobre fons sorrencs i fangosos amb material orgànic, així com entre vegetació dels fons durs.

Com s'alimenta? 

S'alimenta de material orgànic, l'alimentació és sedimentívora, de manera que ingereix grans quantitats de sorra i un cop aprofitada la matèria orgànica que conté, expulsa la resta per l'anus en forma de cordons sorrencs envoltats per una fina capa de mucosa intestinal.

Mesura fins a 30 cm de llarg i 6 cm d'ample.

Investigam la sal

Parablennius zvonimiri.

Com és?

La bavosa de llum pertany a la família dels blènnids. Són peixos petits, comuns i inofensius per als humans, de cos allargat, una mica comprimit i amb la part anterior del cos més alta que la posterior. Ulls grans i molt mòbils de manera que els hi confereixen expressions quasi humanes. També hi poden haver tentacles a la vora dels narius. La boca és inferior, amb llavis molsuts i una única filera de 20 a 40 dents. La pell no té escates i està recoberta de moc que els fa molt relliscosos al tacte i que els ha valgut el nom comú de bavoses. Pel que fa a les aletes tenen una única dorsal composta per alguns radis espinosos flexibles i força de tous i segmentats. L’aleta anal és llarga amb 1 o 2 radis espinosos flexibles i la resta són tous i segmentats. Finalment, les pèlviques, just per sota o davant les pectorals, estan modificades per subjectar-se al substrat donant-los la característica postura erecta. Aquesta espècie arriba als 7 centímetres de longitud i té els tentacles supraorbitals molt desenvolupats i ramificats. La coloració és molt variable: sobre d'un fons vermellós o verdós hi ha taques clares, grogues i blanques, als flancs i al dors. A la cua hi ha una taca negra característica.

On viu?

Com que no tenen bufeta natatòria, viuen al bentos i es desplacen amb moviments serpentejants. Aquesta espècie en concret viu en orificis estrets d’obaga, dins coves, en parets verticals, blocs de roca, a l’interior d’esponges de mar i a tubs buits de poliquets fins a 7 metres de profunditat. La distribució d’aquesta espècie es pot veure a la mar Mediterrània i a la mar Negra.

Com s’alimenta?

S'alimenten del perifiton; el que es coneix com el conjunt de petits invertebrats i algues que troben als fons poc profunds on viuen. Algunes espècies també s'alimenten de petites esponges i altres invertebrats sèssils.

Com es reprodueix?

Peixos ovípars, amb clara diferenciació sexual durant l'època de posta (maig i juliol). Els mascles són els qui cuiden i oxigenen els ous postos en escletxes o racons protegits per això són força territorials fins i tot amb les pròpies femelles, els "badalls" són la principal pràctica dissuasiva. Les larves incolores surten al cap d'un mes i viuen al plàncton fins que fan uns 15mm i aleshores tornen a la costa per trobar on assentar-se.

                           

Cranc roquer.

El cranc roquer (Pachygrapsus marmoratus) és una espècie de la família dels gràpsids, uns crustacis decàpodes braquiürs. Tot i que les gràpsids són típicament tropicals, algunes espècies com el cranc roquer, són típiques d'aigües temperades com les del Mar Mediterrani.

És un cranc molt comú a les nostres costes, on se'l pot veure sovint per les roques del litoral. Pot aguantar molta estona fora l'aigua tot mantenint la humitat a les seves brànquies. És mou amb força agilitat.

Té una closca de forma quadrada molt característica, amb els ulls situats en el vèrtexs anteriors. El color és d'un to verdós amb una textura que recorda el marbre. 

Eriçó de mar.

L'eriçó de mar, pertanyen a la família dels equinoderms, que es caracteritza per ser espècies bentòniques, és a dir, posseir espines mòbils i pell ambulacrals que els permeten desplaçar-se pels fons marins de manera molt lenta.

La forma de l'eriçó és semblant a la d'un globus, no té braços, està cobert d'espines i el seu esquelet és intern. 

Físicament l'eriçó pot ser verd, marró o lila - violeta intens. Segons la zona i l'ordre a la qual pertanyi. El cos està ple d'espines que mesuren uns 2 o 3 centímetres. El cos de la garota està format per tubs que estan per tot el seu cos i van carregats d'aigua, és la forma d'aconseguir el moviment, expulsant i introduint aigua en aquests tubs.

Anemonia viridis.

Com és?

Aquesta anèmona de la família Actiniidae presenta una columna de fins a 10 centímetres d'alçada, una base d'aproximadament 7cm de diàmetre, i té fins a 200 tentacles, disposats en 6 corones al voltant de l'obertura bucal, de fins a 20cm de longitud. Mentre que el cos, cilíndric, pot ser blanc, groguenc, verd o roguenc, els tentacles, poc retràctils i molt fràgils, poden mostrar diferències de tonalitat depenent de la profunditat a la que habita l’anèmona. A més, les puntes dels tentacles solen mostrar una coloració violeta o rosada.

On viu?

Aquesta espècie acostuma a viure en petits grups sobre esquerdes i escletxes de fons rocosos d'aigües superficials temperades o càlides generalment ben il.luminades, ja que és relativament resistent als canvis de temperatura i salinitat. Es tracta d'una espècie molt comuna a tota la Mediterrània i Atlàntic sud d'Europa i no habita en aigües de més de 20 metres de profunditat.

Com s'alimenta?

Amb ajuda dels tentacles pot capturar des de petits invertebrats com copèpodes i amfípodes, fins a musclos i peixos de poc tamany. A més, manté una relació de simbiosi amb zooxantel·les ubicades en el seu tub digestiu, les quals, gràcies a l'energia procedent de la llum solar, li subministren a l’anèmona hidrats de carboni, lípids i proteïnes, mentre que l'anèmona proveeix a les algues d’aliments metabolitzats com CO₂, compostos de nitrogen reduïts, etc.

Com es reprodueix?

Té la capacitat de reproduir-se asexualment per bipartició o sexualment per producció d'òvuls i espermatozoides.

                             

Aus Ratapinyaires de les Balears

Aus Rpinyaires de les Balears

Angiospermes.

Representen el grup de plantes més abundant i que presenta més variació. Actualment són el grup dominant, si exceptuem les regions més fredes on predominen les gimnospermes.
 
De mides molt variades, doncs podem passar de les llenties d’aigua que mesuren uns mil·límetres, fins les enormes seqüoies que poden fer desenes de metres. Els carpels són tancats pel que es forma el pistil, que al madurar es transformarà en el fruit, dins del qual es troben les llavors. La flor és l’òrgan reproductor que les identifica, encara que no en totes les espècies assoleix la mateixa espectacularitat.

Gimnospermes

Les gimnospermes (nom científic Gymnospermae, també com la divisió Pinophyta), són plantes vasculars i espermatofitas, productores de llavors.

Les gimnospermes són totes llenyoses (però poden ser arbres, arbusts o lianes), i no posseeixen veritables aquàtiques i només unes poques epífites. Aquestes plantes creixen a tot el món, dels 72 graus al nord als 55 graus al sud, i són la vegetació dominant en moltes regions fredes i àrtiques.


L'èxit evolutiu de les angiospermes en relació als altres grups d'espermatòfits pot ser atribuït als gots al xilema. Totes les gimnospermes excepte els gnétidas tenen traqueidas en el seu xilema.

Dicotiledònies

Són una clase de plantes que pertany a la divisió dels espermatòfits (Spermatophyta), subdivisió dels magnoliofitins (Magnoliophytha).

Agrupa unes 170.000 espècies de gran importància, tant en el medi ambient com econòmicament i s'han adaptat a pràcticament tots els ambients de la terra mostrant una enorme diversitat quant a la seva morfologia, mida i hàbit.

Des del punt de vista sistemàtic, avui en dia hi ha dues classificacions taxonòmiques que predominen: el clàssic sistema de Cronquist que encara s'utilitza amb freqüència, i el més recent de l'APG II (Angiosperm Phylogeny Group que tot just s'està construint.

Regne Vegetal.

· Briòfits.

Molses i hepàtiques: són plantes petites i suaus que sovint mesuren d'entre 1 a 10 centímetres, de vegades més, la molsa més grossa és l'anomenada molsa gegant (Dawsonia superba) i arriba a fer, només, 75 cm d'alt. Normalment creixen totes apinyades en llocs ombrívols i humits. No desenvolupen ni flors ni llavors i les seves fulles simples cobreixen les seves petites tiges. En alguns moments, les molses produeixen càpsules d'espores amb forma de bec.
                                                          

Pinus halepensis

Nom cientific: Pinus halepensis

Nom comú: Pi blanco 

És un arbre del gènere Pinus originari de la regió mediterrània tant del nord com del sud. El nom científic de l'espècie prové de la ciutat síria d'Alep.

-Arbre de fins a 20 metres d'alçada, les branques i l'escorça són grisenques (d'aquí li vé el nom de pi blanc). Fulles de 0'7 a 1mm d'amplada i de 3'5 a 7 cm de longitud d'un verd groguenc. Floreix l'abril o el maig. Nombroses pinyes, de 5 a 12 cm de longitud, amb un clar peduncle i amb esquames amb escudets poc prominents. És un arbre bastant xeròfil i heliòfil. Als PaÏsos Catalans es troba des del nivell del mar fins un màxim de 1200 metres d'altitud al País Valencià, 1100 a les Balears i 1000 metres a Catalunya. És l'arbre dominant a grans extensions del país de l'alzinar, on s'ha estès colonitzant els conreus abandonats, ja que es tracta d'una espècie oportunista. També els incendis afavoreixen la seva propagació, ja que d'una banda el foc fa esclatar les pinyes i n'escampa les llavors i d'una altra les altes temperatures afavoreixen l'obertura de les pinyes: és una espècie piròfita. En general ocupa les posicions de solana excepte de l'Alacantí i el Baix Segura cap al sud, on l'augment de l'aridesa fa que es refugiï en l'obaga i llocs frescals.

 

Ceratonia siliqua

Nom cientific: ceratonia siliqui

Nom comú: Garrofer

És un arbre dioic de la família de les lleguminoses.

El garrofer és un arbre perennifoli de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada i de tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins gairebé tocar el terra. Les fulles són compostes i contenen de tres a cinc parells de folíols, sense el folíol imparell. Les flors neixen directament sobre la llenya vella, mai en els brots nous i s'agrupen. Hi ha tres tipus de garrofers: plantes femenines, que donen flors femenines i fruits; plantes masculines, que només fan flors masculines, i plantes que fan flors amb els òrgans masculins i femenins. El seu fruit, anomenat garrova o garrofa forma una beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. Les llavors són de forma oval aplanada, de color marró i ni ha de 15 a 20 per garrova.

Pistacia lentiscus

El llentiscle, en tina o matar Charneca (Pistacia lentiscus) és una espècie de fanerògama del gènere Pistacia, pertanyent a la família Anacardiaceae.


El llentiscle, en tina o matar Charneca ( Pistacia lentiscus ) és una espècie de fanerògama del gènere Pistacia, pertanyent a la família Anacardiaceae.

-Arbust dioic-Alçada d'1 a 5m amb una forta olor a resina. 

Creix en els matolls secs i pedregosos de l'Europa mediterrània, nord d'Àfrica i Orient pròxim. 

-Resisteix poc les fortes gelades i es desenvolupa sobre tot tipus de sòls. -Habita en boscos clars. 

Es una espècie molt típica de l'àrea mediterrània que creix en comunitats amb murta, coscoll, margalló, aladern, sarsaparrella i serveix de protecció i aliment a ocells i altra fauna exclusius d'aquest ecosistema.

-Creix en forma de mata i a mesura que envelleix, desenvolupa troncs gruixuts i gran quantitat de branques gruixudes i llargues.

-Quan se li deixa créixer lliurement i es fa vell sol esdevenir un arbre de fins a 7 m.

Les fulles són alternes, coriàcies i compostes paripinnades (sense folíol terminal ) amb 6-12 folíols d'un verd intens. Presenta flors molt petites, les masculines amb 5 estams, les femenines amb estil trífido. El fruit és una drupa, primer vermella i més tard negra en madurar, d'uns 4 mm de diàmetre.